Mehdi Mousavi (Teheran, 1976) i Fatemeh Ekhtesari (Kashmar, 1986) són dos poetes iranians que, després de ser arrestats i empresonats pel règim dictatorial del seu país a causa de la seva literatura, viuen exiliats a Noruega. Són a Mallorca per participar en el XX Festival de Poesia de la Mediterrània.

Tots dos vàreu ser arrestats el 2013 per la policia iraniana quan éreu a l’aeroport per anar a un festival literari a l’estranger. Durant mesos ningú no va saber res de vosaltres. Què va passar durant aquells mesos?

Fatemeh Ekhtesari: No varen ser mesos, però vàrem estar 38 dies en règim d’aïllament. Després vàrem ser alliberats sota fiança. Els mitjans de comunicació, que estan tots controlats pel règim, parlaren de nosaltres, però cap d’ells no va parlar amb nosaltres i, per tant, no vàrem poder donar la nostra opinió sobre els fets. Tenien por del que podíem dir i del que podia passar. El judici es va allargar dos anys. A la fi, ens varen condemnar. A ell, a 9 anys de presó i 99 fuetades. A mi, a 11 anys i mig de presó i, també, 99 fuetades. Va ser aleshores quan molts mitjans internacionals es varen fer ressò del nostre cas.

Mehdi Mousavi: No hem pogut començar a parlar de la nostra situació fins que hem deixat l’Iran. Allà, tot i que tenim molts lectors, no ens deixaven ni assistir a festivals literaris. No a fora, sinó dins el país. El govern tenia por que poguéssim dir alguna cosa incòmoda. Però nosaltres no parlam ni escrivim de política ni sobre el règim. Simplement, en els nostres poemes, o articles, o blogs, escrivim sobre la realitat. El problema de l’Iran és que no pots ni parlar de la realitat, del que passa.

Si no escriviu ni parlau de política, de què us acusaven quan us varen detenir?

F.E.: A l’Iran, per publicar un llibre, necessites permís del Ministeri de Cultura. I sempre deien que els nostres poemes donaven una mala imatge del país. Jo parl de les dones, del feminisme… Però sempre ho faig d’una manera simbòlica, sense judicis polítics explícits.

M.M.: Un problema que té el règim amb nosaltres és que els nostres poemes han estat musicats i cantats per molts cantants que són a l’exili, un dels quals, fins i tot, té una fatwasobre ell que el condemna a mort.

Vós, Mehdi Mousavi, sou conegut per ser un dels màxims representants d’un moviment literari que es diu Ghazal Postmodern. Me’l podeu descriure?

M.M.: És una mescla de temes moderns i postmoderns tractats i expressats amb una forma tradicional de la poesia persa, una mena de sonet amb rimes i ritmes molt marcats. Els temes dels meus poemes tenen a veure amb la filosofia i la psicologia, per això al règim no li agraden. Ells voldrien que escrivís sobre religió. Però el règim no necessita arguments per atacar-nos. Quan ets popular, et posen l’ull damunt. A l’Iran només tens dues opcions: estàs amb el règim o estàs contra el règim. Però jo no vaig contra el règim. Jo només vull ser lliure. Durant anys he impartit molts tallers literaris -va ser així com ens vàrem conèixer amb Fatemeh-, i aquest és el meu crim. Ensenyes als alumnes coses que no ens agraden, diu de mi el règim. Quan ets popular i pots influir la gent, estàs condemnat. Quan ens varen detenir, els nostres interrogadors ens demanaren per què parlàvem de temes filosòfics i psicològics i no religiosos.

Vós, Fatemeh Ekhtesari, sou coneguda per escriure sobre les dones i el feminisme, i també ho feis a partir d’aquesta mescla de tradició i modernitat.

F.E.: Sí. Ser una dona i parlar de dones: aquest és el meu crim. El feminisme a l’Iran és un crim. Si vas a una protesta el dia 8 de març, t’arresten. Però no escric només sobre dones.

M.M.: Ella escriu sobre la humanitat, el que passa és que el cinquanta per cent de la humanitat són dones. Fatemeh és un símbol a l’Iran. És famosa, un model per a les al·lotes joves. Les dones tenen prohibit entrar als estadis. Ella hi anava, maquillada, disfressada d’al·lot, i després ho feia públic.

Que valenta.

F.E.: Bé, em podien arrestar, però sentia que ho havia de fer. Volia fer-ho i eren els meus drets.

Tenint en compte que escriure és un ofici de risc, com funciona el món literari a l’Iran?

F.E.: Depèn d’allò que escrius i de qui ets. Hi ha poetes que fan costat al règim i tenen doblers, són ben tractats, poden publicar llibres sense problemes i també col·laborar amb diaris i revistes. Solen parlar de religió, de l’amor romàntic, de tota mena de clixés clàssics.

M.M.: També escriuen elogiosament sobre líders polítics, i, especialment, sobre el líder suprem, Alí Khamenei, que també és poeta.

F.E.: També hi ha una literatura clandestina, que circula de sotamà. O que és d’autors que no adulen el règim. Aquesta surt censurada. Quan nosaltres érem a l’Iran, els nostres llibres eren publicats plens de censures. Paraules com pau o llibertat eren automàticament censurades.

M’imagín que ser escriptora, per a una dona, és encara més perillós que per a un home.

M.M.: Sí, ho és.

F.E.: Si un home parla de fumar un cigarret, no passa res. Si ho faig jo, m’atacaran. Jo no puc parlar de sexe, ni d’homosexualitat, ni tan sols de l’amor romàntic.

M.M.: Si un home escriu que estima una dona, no passa res. Si una dona escriu que estima un home, té problemes.

F.E.: Si ets una dona, t’has de casar, has de tenir fills i estar a casa i fer, com a molt, algunes feines apropiades a la teva condició, com ara de mestra o d’infermera. Si t’hi negues, tens problemes. No et censuren els llibres, et censuren a tu mateixa.

M.M.: Les al·lotes joves intenten canviar tot això. Han pres consciència i s’estan rebel·lant.

F.E.: Es treuen la hijab al carrer. Saben que tindran problemes, però ho fan per reivindicar el seu dret a no portar-lo. Naturalment, les arresten i les condemnen.

Quins són els problemes més greus a l’actual Iran?

M.M.: La gent de l’Iran té problems econòmics greus. Teheran és una ciutat moderna, però la gent d’allà no pot viure relaxada. Tenim petroli, gas, ho tenim tot per viure bé, però el règim no ho vol. Si vivim bé, tindrem temps per pensar en altres coses. I no ho poden permetre. A banda d’això, el més greu és la manca de llibertat. Llibertat d’expressió, de pensament, de manera de vestir… De tot. Els periodistes no poden parlar de res.

F.E.: N’hi ha molts a la presó.

M.M.: Si els escriptors i els periodistes no poden escriure amb llibertat i publicar el que volen, la societat no pot créixer. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials estan controlades pel govern, que ho filtra tot. La gent fa servir antifiltres i clandestinament intenta parlar de tot i informar-se del que passa al món, però és difícil. Quan jo vaig publicar un llibre a Europa que va ser prohibit a l’Iran, la gent de l’Iran el va publicar clandestinament i el va moure a la seva manera. El mateix passa amb tot: la literatura, la música, el periodisme… És una guerra.

Anau guanyant o anau perdent?

M.M.: Anam perdent, però crec que la gent de l’Iran acabarà guanyant.

F.E.: Tenim esperança, però també estam decebuts. Tots els canvis que s’intenten dur a terme a l’Iran són aturats pel règim. Una vegada i una altra i una altra…

Quins són els principals tabús de la societat iraniana?

M.M.: Si ets ateu, et poden executar. Si escrius coses dolentes del líder suprem, et poden matar. Parlar de sexe és més segur, però n’has de parlar d’una manera tangencial.

F.E.: Fora del matrimoni, les relacions sexuals són considerades un crim, a l’Iran. Però tothom té relacions abans o fora del matrimoni. Ara, les tenen en privat. En públic, t’has de comportar.

M.M.: El mateix passa amb beure vi, tenir parella, no dur hijab… Tot això és un crim, però tothom, a casa, fa aquestes coses. Beuen alcohol, van sense hijab, tenen relacions sexuals. Si ets famós i volen arrestar-te, però, això ho faran servir per condemnar-te. A l’Iran tothom se saluda encaixant la mà quan es troba una persona de l’altre sexe, però si jo saludava donant la mà em podien condemnar a rebre 99 fuetades.

F.E.: Jo vaig anar a un festival literari a Suècia amb cinc poetes dones més. Quan vàrem tornar a l’Iran, a mi em varen arrestar, dient que havia criticat el règim públicament. Era mentida. Però com que jo era coneguda, em varen fer servir com a cap de turc. El meu càstig havia de ser un exemple i un avís.

Ara viviu a l’exili, a Noruega. Com us afecta, literàriament i personalment?

M.M.: És molt difícil viure a l’exili. He perdut la llengua. La matèria primera de la meva literatura era la gent de l’Iran, la seva manera de parlar, les coses que fan, la manera com viuen. Ara m’han pres tot això. He perdut la connexió amb els meus seguidors, amb els meus lectors. Ara no puc publicar els meus llibres a l’Iran. Ja ni tan sols clandestinament no és possible de trobar-los. Els meus estudiants tenen por de contactar amb mi, m’han bloquejat a les xarxes socials. És normal: tenen por d’allò que el règim els pugui fer. El millor de l’exili és que ara som lliure per escriure el que vull.

F.E.: A mi em passa el mateix que a ell. Quan vivia a l’Iran, sempre tenia por d’allò que podia passar-me. En qualsevol moment em podien venir a cercar i detenir-me. Passava molts nervis. A Noruega em sent segura.